Quan l’habitatge deixa de ser un dret i es converteix en un negoci
El Congrés dels Diputats ha viscut avui una d’aquelles votacions que permeten entendre amb força claredat les diferents concepcions que existeixen sobre l’habitatge. PP, Vox i Junts han anunciat el seu vot contrari als dos decrets impulsats pel Govern per intervenir davant una crisi residencial que fa anys que condiciona la vida de milions de persones.
No estem parlant d’una qüestió abstracta. El primer decret, el Reial decret llei 26/2026, inclou, entre moltes altres mesures, la suspensió fins al 31 de desembre de 2030 dels desnonaments de persones vulnerables que no disposin d’una alternativa habitacional; la pròrroga extraordinària de determinats contractes de lloguer; la regulació dels lloguers de temporada i d’habitacions; limitacions a determinades operacions especulatives; incentius fiscals als propietaris que redueixin els lloguers; ajudes per accedir al primer habitatge i mesures per incrementar el parc públic d’habitatge.
El segon decret incideix especialment en l’estabilitat dels contractes d’arrendament i en les condicions en què un propietari pot decidir no renovar-los. És legítim discutir-ne el redactat, advertir sobre possibles efectes no desitjats o defensar modificacions. De fet, en política d’habitatge existeix un debat real sobre com compatibilitzar la protecció dels llogaters amb l’increment de l’oferta disponible. Però també és legítim preguntar-se què passa l’endemà que aquestes proteccions desapareixen.
PP i Vox: una oposició coherent amb el seu model
La posició del PP i Vox no sorprèn especialment perquè respon a una concepció coneguda de la política d’habitatge: més confiança en l’oferta, menor intervenció pública sobre el mercat del lloguer i una protecció més intensa dels drets dels propietaris. Per mi. és un model completament rebutjable però políticament esperat i recognoscible.
El problema és que les conseqüències de la decisió també són concretes. Quan es rebutja una norma que impedeix desnonar una família vulnerable sense alternativa habitacional, no desapareix el problema que havia motivat aquella protecció. Desapareix la protecció. I aquesta diferència no és semàntica. Junts i PP voten a favor dels desnonaments i en contra de la majoria social, especialment, en contra de les persones més vulnerables i a favor dels fons bultó.
El cas de Junts mereix una explicació especial
La decisió políticament més significativa és probablement la de Junts. La formació catalana argumenta que els decrets poden reduir l’oferta de lloguer, incrementar els preus i acabar perjudicant precisament les persones que pretenen protegir. També defensa que cal protegir millor els petits propietaris, que no estan perjudicats pels decrets.
Però la realitat és un altre. Els diputats i diputades de junts només han votat en favor dels seus propis interessos, ni tan sols els dels seus votants. Segons les declaracions de béns dels mateixos diputats, examinades per Europa Press, tres dels set diputats de Junts al Congrés —el 42,85%— obtenen ingressos procedents del lloguer d’immobles. A més, una altra diputada és propietària d’una empresa vinculada, entre altres activitats, a la promoció immobiliària.
La dada és extraordinàriament significativa perquè la proporció és molt superior a la mitjana del Congrés: el 18,85% dels diputats declara rendes procedents de lloguers. Al PP el percentatge és aproximadament del 22% i a Vox, del 28,12%;
La pregunta és inevitable: quan gairebé la meitat dels representants d’un partit obtenen rendiments econòmics del mercat del lloguer i aquest partit vota contra una regulació que reforça els drets dels llogaters, existeix com a mínim un problema de percepció que mereix una explicació pública especialment clara. I aquesta explicació no pot limitar-se a dir que es defensa el “petit propietari”, quan els decrets que s’han votat no establien cap mesura perjudicial per als petits propietaris.
Propietaris contra llogaters és un fals dilema
Una política progressista d’habitatge no hauria de convertir qualsevol persona que tingui un pis llogat en adversari social. Hi ha milers de petits propietaris que han comprat un habitatge durant tota una vida de treball, que complementen una pensió amb un lloguer o que necessiten garanties davant els impagaments. També han de ser protegits.
Precisament per això la resposta ha de ser més sofisticada: protecció pública de les persones vulnerables, garanties als petits propietaris, persecució de l’especulació, regulació dels abusos, construcció massiva d’habitatge públic i mobilització del parc buit, i per això els decrets incloïen de fet, incentius fiscals per als propietaris que reduïssin els preus del lloguer i altres mecanismes destinats a ampliar l’oferta d’habitatge assequible. Presentar-lo simplement com una ofensiva contra els petits propietaris no justifica el vot negatiu als decrets.
Catalunya coneix perfectament el problema
La posició de Junts és encara més difícil de deslligar del context català. Catalunya és un dels territoris on l’accés a l’habitatge ha esdevingut una de les principals preocupacions socials. El mateix electorat de Junts està afectat pel problema: una informació publicada aquesta setmana a partir d’enquestes assenyala que una amplíssima majoria dels catalans considera difícil accedir a un habitatge, inclosos els votants de Junts.
Per tant, això no és una batalla entre Madrid i Catalunya. No és una qüestió identitària. És el conflicte entre dues dimensions que conviuen dins d’un mateix bé: l’habitatge com a patrimoni o l’habitatge com a lloc imprescindible per viure. I aquí és on la política ha de decidir com equilibra els drets.
El mercat no pot resoldre-ho tot
L’habitatge és un bé econòmic, però no és un bé econòmic qualsevol. Una persona pot decidir no comprar un cotxe nou, no canviar de telèfon o no marxar de vacances. No pot decidir prescindir indefinidament d’un lloc on viure.
Aquesta característica explica per què la Constitució, en el seu article 47, estableix que els poders públics han de promoure les condicions necessàries per fer efectiu el dret a un habitatge digne i adequat i han de regular la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per impedir l’especulació. El mateix decret aprovat pel Govern parteix expressament d’aquest mandat constitucional.
Això no elimina el dret de propietat. Obliga a equilibrar-lo amb la funció social de l’habitatge.
Però darrere de cada estadística sobre habitatge hi ha alguna cosa molt menys abstracta: joves que no poden emancipar-se, famílies que destinen una part creixent del salari al lloguer, persones grans que temen perdre la casa on han viscut durant dècades, treballadors que, malgrat tenir una nòmina, no poden accedir a un habitatge digne i persones que es suïciden quan es queden al carrer sense un sostre. Aquestes són les conseqüències del que avui han votat VOX, PP i Junts.
I qui ocupa un escó al Congrés haurà d’explicar no només per què vota contra una determinada norma, sinó sobretot quina alternativa concreta ofereix a les persones que avui no poden accedir o mantenir un habitatge digne.
Mentrestant, convido als 650000 votants de Junts, la immensa majoria, no rendistes, que reconsiderin el seu vot a les properes eleccions. Els seus diputats només defensen la seva pròpia butxaca.
Baltasar Santos
Primer Secretari del PSC del Vendrell
