Baltasar Santos Fernández
Primer secretari del PSC del Vendrell
El proper 29 de novembre tenim una cita amb les urnes. Unes eleccions generals en què, més enllà de les sigles, els candidats i les confrontacions partidistes, ens haurem de pronunciar sobre qüestions que afecten directament la nostra vida quotidiana: les pensions, els salaris, la sanitat, l’atenció a les persones dependents i el futur dels nostres serveis públics.
Al meu entendre, aquest és el debat que hauria de centrar la campanya: quin model de societat volem construir i quin paper han de tenir els poders públics per garantir el benestar i les oportunitats de la ciutadania.
El model de les dretes: menys intervenció pública i més protagonisme del mercat
El Partit Popular i Vox comparteixen una orientació ultraconservadora, en línia amb les polítiques econòmiques de Donald Trump o Javier Milei: privatització de tot el que sigui privatitzable, llibertat d’acció pels especuladors, i portar el sector públic i els drets socials a la seva mínima expressió.
La sanitat és un exemple especialment rellevant. Els models que amplien la participació de proveïdors privats amb finançament públic mereixen una anàlisi rigorosa sobre els seus resultats, costos i efectes en l’equitat. No es tracta només de qui gestiona un hospital o un servei, sinó de garantir que qualsevol persona rebi l’atenció que necessita, independentment dels seus ingressos.
Amb les pensions passa una cosa semblant. Després d’haver deixat la caixa de les pensions exhaurida després del darrer govern del PP, i després d’una reforma portada a terme pel PSOE i que ha tornat a garantir les pensions presents i futures, ara el PP i VOX amenacen amb una nova retallada a les pensions per deixar marge al mercat de les pensions privades.
El model progressista del PSOE: salaris, pensions i drets socials
Els governs encapçalats per Pedro Sánchez han impulsat mesures que constitueixen una part essencial del projecte socialdemòcrata. La revalorització de les pensions segons l’evolució dels preus busca protegir el poder adquisitiu de les persones jubilades. L’increment del salari mínim interprofessional, que el 2026 se situa en 1.221 euros mensuals en 14 pagues, respon a l’objectiu de millorar les condicions salarials de les persones treballadores.
També s’han aprovat increments importants del finançament del sistema d’atenció a la dependència, amb la finalitat de reduir les esperes, ampliar els serveis i millorar els suports a les persones que necessiten cures.
Però l’habitatge és el gran cavall de batalla de l’esquerra. Mentre que les dretes defensen que els habitatges són actius financers amb els que es pot especular, el PSOE i l’esquerra defensem que l’habitatge es un bén de primera necessitat i que per tant no s’ha de permetre l’especulació amb l’habitatge, s’ha de parar els peus als fons voltor i s’ha de procurar la construcció d’habitatge públic i ajudar els que necessiten comprar o llogar.
Aquestes polítiques expressen una determinada concepció de la societat: el progrés econòmic ha d’anar acompanyat de progrés social, i els drets no poden dependre exclusivament de la capacitat econòmica individual.
El diàleg com a instrument de progrés
Hi ha una altra qüestió fonamental: la manera de governar.
La pluralitat política i territorial d’Espanya exigeix capacitat de negociació, respecte institucional i voluntat d’arribar a acords. El diàleg no implica renunciar a les conviccions pròpies, sinó reconèixer que en una democràcia avançada ningú no té el monopoli de la raó.
Des de la tradició socialista defensem que els grans avenços col·lectius neixen de la concertació social, de la cooperació entre administracions i de la construcció d’acords capaços de perdurar més enllà d’una legislatura.
El 29N, parlem amb els nostres familiars i amics del que importa
Les eleccions no haurien de convertir-se en una competició de bulos, desqualificacions personals ni en una successió de consignes buides. Davant de la desinformació, dels discursos d’odi i insults constants de la dreta i l’ultradreta cap als candidats de l’esquerra, i concretament contra Pedro Sánchez, necessitem diàleg, discursos argumentatius i pau.
Especialment preocupant és la uniformitat d’alguns mitjans de comunicació privats i d’alguns presentadors/es i pseudo periodistes, que obeeixen allò de «quien pueda hacer que haga» i desinformen contínuament utilitzant els seus programes de radio i lelevisió, i creant una percepció col.lectiva que poc te a veure amb la realitat.
Contra la desinformació que pateixen molts dels nostres familiars i amics, només podem combatre fent un esforç d’informació, de desmentir bulos i mentides, i d’intentar debatre sosegadament amb els nostres, contraposant les idees d’uns partits i dels altres, intentant que els nostres fills es convencin de les diferències entre propostes polítiques i socials tan sumament distants.
Fins el 29 de novembre tenim l’oportunitat de debatre, decidir i participar democràticament en la definició del futur del nostre país. Després del 29N, no sabem quina involució democràtica ens esperaria amb PP i VOX. No ho volem saber. Volem que les esquerres tornin a guanyar i dibuixar un govern de progrés liderat per Pedro Sánchez, i per això cal que tothom fem un esforç. Que el soroll de la campanya no ens impedeixi parlar d’allò que realment importa: les condicions de vida de les persones i el progrés col·lectiu.
Baltasar Santos
Primer Secretari del PSC del Vendrell
