Aquest proper dissabte 19 de setembre, el Museu Pau Casals del Vendrell acollirà una jornada dedicada a reflexionar sobre el present i el futur del Penedès, amb la participació del conseller de la Presidència de la Generalitat, Albert Dalmau. Una bona oportunitat per parlar del territori, però sobretot per parlar del que necessitem com a comarca i com a vegueria.
Perquè el Penedès existeix administrativament, socialment i econòmicament, però encara té pendent completar bona part de la seva vertebració territorial. Recordem que la Vegueria del Penedès engloba l’Alt Penedès, el Baix Penedès, el Garraf i bona part de l’Anoia. Un territori divers, amb ciutats mitjanes, municipis rurals, zones costaneres sotmeses a una forta pressió demogràfica, importants àrees industrials i logístiques i un dels paisatges agrícoles i vitivinícoles més característics de Catalunya. El Vendrell és una de les quatre capitals, juntament amb Vilafranca, Vilanova i Igualada. Tres comarques de Barcelona, i la nostra, el Baix Penedès, de Tarragona. Precisament aquesta diversitat obliga a abandonar les solucions uniformes i a pensar les polítiques públiques des de la realitat del territori. Intentaré exposar les necessitats, tot i que no en ordre d’importància:
La primera necessitat és evident: la mobilitat.
No podem construir una vegueria si desplaçar-se entre els seus municipis continua sent difícil. Necessitem millors connexions ferroviàries i d’autobús, més freqüències, més fiabilitat i connexions transversals que evitin que pràcticament tota la mobilitat estigui pensada en direcció a Barcelona.
En aquest sentit, la futura línia ferroviària orbital pot representar un canvi estructural. Un dels seus objectius és precisament trencar la configuració radial de la xarxa i connectar millor ciutats i territoris del Penedès entre si. Connectar Vilanova i la Geltrú amb Vilafranca del Penedès, per exemple, no és simplement construir una nova infraestructura ferroviària: és començar a connectar el Penedès amb ell mateix, però el Baix Penedès no pot quedar al marge.
Així mateix, cada cop més, la mobilitat cap a Barcelona i cap a Tarragona per causes laborals o acadèmiques és més important, per la qual cosa cal reforçar el transport públic ferroviari i per carretera per donar el servei que la ciutadania necessita.
La segona prioritat és l’habitatge.
El creixement demogràfic i la pressió residencial afecten de manera desigual el territori, però moltes localitats, especialment al litoral i en els municipis ben comunicats amb l’àrea metropolitana, tenen cada vegada més dificultats per garantir habitatge assequible.
Cal augmentar el parc públic i protegit i garantir que les polítiques d’habitatge arribin també al Penedès amb prou intensitat i adaptades a la realitat de cada municipi. Tanmateix, cal limitar les llicències de pisos turístics que és un altre factor d’encariment de l’habitatge.
La tercera qüestió, per mi, la més important, són els serveis públics.
El creixement de població ha d’anar acompanyat d’escoles, instituts, atenció primària, hospitals, serveis socials i equipaments públics suficients. Aquest creixement demogràfic te dos components: l’estacional i l’estructural. Els darrers anys, els municipis de costa del Baix Penedès han tingut un creixement demogràfic important. Totes les previsions apunten a que aquest creixement continuarà als propers decennis. Davant de la Catalunya que es buida, hi ha la Catalunya que s’omple, i els serveis públics han d’estar a l’alçada de les necessitats.
En sanitat hi ha actuacions importants en marxa, com l’ampliació i reforma de l’Hospital del Vendrell, una actuació especialment rellevant per al Baix Penedès i per al conjunt de la Regió Sanitària Penedès. Però el repte va més enllà d’un únic equipament. Cal dimensionar tota la xarxa de serveis públics d’acord amb una població que ha crescut molt durant els darrers anys i que continuarà creixent.
Una vegueria, però, no es construeix únicament amb infraestructures. També necessita administració, proximitat institucional i capacitat territorial. El desplegament dels serveis territorials de la Generalitat al Penedès ha de continuar avançant. Apropar l’administració significa una cosa molt senzilla: que viure al Penedès no obligui permanentment a mirar cap a Barcelona o Tarragona per resoldre allò que s’hauria de poder gestionar des del mateix territori.
I hi ha un altre repte que no podem oblidar: créixer sense destruir allò que ens fa diferents.
El Penedès necessita activitat econòmica, indústria, habitatge i infraestructures. Però també necessita preservar el sòl agrícola, protegir la vinya, gestionar l’aigua, afrontar els efectes del canvi climàtic i evitar que el territori acabi convertit en un continu d’urbanitzacions, polígons i grans vies de comunicació. Desenvolupament econòmic i protecció del paisatge no són conceptes incompatibles, ens al contrari, el paisatge del Penedès ha de servir de palanca del desenvolupament economic. La qüestió és disposar d’una planificació capaç de decidir on créixer, com créixer i què hem de preservar.
Aquesta és també una de les grans responsabilitats del Pla territorial del Penedès: ordenar el futur abans que el futur acabi ordenant-nos a nosaltres. Fa poques setmanes, en una trobada de representants municipals del Penedès amb Albert Dalmau, es van posar sobre la taula reptes com la mobilitat, la seguretat, l’habitatge, la sanitat, els equipaments educatius i la transformació de l’espai públic.
El diagnòstic, per tant, és força clar. Ara cal convertir-lo en calendaris, inversions i projectes perquè el Penedès ja no pot ser simplement l’espai que queda entre les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona. Necessita ser pensat com un territori amb identitat, necessitats i oportunitats pròpies.
I això és especialment evident al Baix Penedès. La nostra comarca tenia 110.157 habitants l’any 2021 i ja havia arribat als 120.720 l’any 2025. És un augment de prop del 10% en només quatre anys. El Vendrell, per si sol, ja superava els 41.000 habitants a 1 de gener de 2025. Aquest creixement és una oportunitat, però també genera una obligació política molt clara: els serveis públics, les infraestructures i els equipaments han de créixer al mateix ritme que la població.
No podem continuar gestionant les necessitats d’avui amb les infraestructures d’ahir. L’ampliació de l’Hospital del Vendrell és probablement un dels exemples més importants del que significa adaptar els serveis públics a la nova realitat del territori. El projecte preveu una inversió global de 45 milions d’euros, amb finançament pluriennal fins al 2030. La mateixa Generalitat justifica l’actuació per la necessitat de donar resposta al creixement demogràfic i a l’augment de la demanda assistencial de la Regió Sanitària Penedès.
És una inversió imprescindible. Però també ens marca el camí: el mateix criteri s’ha d’aplicar a l’atenció primària, a l’educació, als serveis socials, a l’atenció a la dependència i a la resta d’equipaments públics.
Quan creix la població, han de créixer els serveis públics i l’Estat del benestar.
Una altra de les grans qüestions és l’habitatge. Una comarca que creix necessita habitatge, però necessita sobretot habitatge assequible. Hem d’augmentar el parc d’habitatge públic i protegit, mobilitzar habitatges buits, facilitar l’accés dels joves a l’emancipació i evitar que l’augment de la demanda acabi expulsant del territori les persones que hi han crescut. El dret a viure al Penedès no pot convertir-se en un privilegi.
La comarca també necessita activitat econòmica. Durant massa temps una part del desenvolupament del territori s’ha basat en l’expansió residencial, la logística, els serveis i activitats amb un valor afegit desigual. El futur ha de passar per diversificar.
Indústria, economia verda, coneixement, formació professional, innovació, turisme de qualitat, comerç, economia vinculada al sector agroalimentari i suport a la petita i mitjana empresa han de formar part d’una estratègia pròpia.
Perquè l’objectiu no pot ser només que al Penedès hi visqui més gent. L’objectiu ha de ser que més persones hi puguin viure i treballar dignament. I preservar allò que som. Tot això s’ha de fer preservant el territori. El Penedès no seria el Penedès sense la vinya, sense la pagesia, sense els seus espais naturals i sense el paisatge que ha construït la seva identitat durant generacions.
El creixement urbanístic, industrial i logístic necessita planificació.
Actualment, el Pla territorial del Penedès continua en redacció, i aquest instrument ha de ser fonamental per decidir on volem créixer, quines infraestructures necessitem i quins espais hem de protegir. No es tracta d’escollir entre economia i territori. Es tracta de tenir un projecte de territori.
La creació de la Vegueria va representar el reconeixement polític d’una realitat territorial que feia molts anys que existeix: el gran penedès. Ara hem d’aconseguir que aquesta realitat administrativa es converteixi en una realitat quotidiana per a la ciutadania. Amb serveis territorials de la Generalitat. Amb inversions. Amb planificació. Amb transport públic. Amb hospitals, CAP, escoles i instituts dimensionats adequadament. Amb habitatge. Amb activitat econòmica. Amb polítiques de seguretat i cohesió social. I amb capacitat per prendre decisions pensades des del Penedès i per al Penedès.
I des del Baix Penedès ho hem de dir especialment clar. Durant molts anys hem crescut més ràpidament que les infraestructures que ens havien de donar servei. Aquesta diferència s’ha de corregir. No volem privilegis. Els pressupostos de la Generalitat per aquest any han trencat amb molts anys d’oblit, però no és suficient. Volem que les inversions i els serveis públics siguin proporcionals a les necessitats reals d’una comarca que ja supera els 120.000 habitants i que continuarà creixent.
Aquest dissabte tenim una bona oportunitat per parlar-ne. Per escoltar. Per proposar. Per exigir quan calgui. I, sobretot, per construir. Perquè el Penedès ja ha aconseguit ser reconegut com a territori.
Ara toca convertir-lo en un projecte compartit de futur, de prosperitat compartida.
Baltasar Santos
Primer Secretari PSC el Vendrell
t'estimo el vendrell 