En un dia com ahir, fa exactament 50 anys, és a dir, el vespre del 8 de setembre de 1976, sota el lema «Guanyem la llibertat», Tarragona va viure un moment històric: el primer míting de forces no franquistes autoritzat a la ciutat després de la Guerra Civil.
L’acte es va celebrar, com ens recorda el Fonxo Blanc al Diari Més, a l’Auditori del Camp de Mart. Volia recollir l’esperit del Míting de la Llibertat que el 22 de juny havia omplert el Palau Blaugrana de Barcelona. Un dels grans impulsors d’aquell pont entre Barcelona i Tarragona va ser el llibreter Ramon Marrugat, que va tornar d’aquella experiència convençut que també al sud de Catalunya calia fer visible públicament un socialisme que feia anys que s’organitzava en la clandestinitat.
Aquell mateix matí, la Llibreria de la Rambla va reunir Joan Reventós, Josep Andreu Abelló, Maria Aurèlia Capmany, Joan Colomines, Jaume Custodi, Carles Martí, Josep Munné i altres noms que tindrien un paper destacat en el futur del socialisme català. També hi eren Raimon Obiols, Isidre Molas, Pasqual Maragall o Narcís Serra.
Però aquella història no s’estava construint només a Barcelona o Tarragona.
El Penedès i el Vendrell també van ser territori de trobada, debat i construcció de la unitat socialista.
Al Baix Penedès hi havia figures com Pep Jai, pagès, sindicalista i socialista vendrellenc, que va tenir un paper fonamental com a pont entre diferents famílies socialistes i en la incorporació del món agrari al projecte. La seva tasca va contribuir decisivament a l’arrelament del socialisme i de l’Assemblea de Catalunya al Penedès i al Garraf.
I entre aquella generació hi trobem també un jove Martí Carnicer, vinculat successivament al Moviment Socialista de Catalunya, a Convergència Socialista de Catalunya i al PSC-Congrés. Amb els anys seria alcalde del Vendrell, diputat al Parlament i una de les figures més rellevants del socialisme penedesenc i català. Avuí dia continua sent un dels màxims referents del socialisme no només al Vendrell sino a Catalunya. Personalment, sempre estaré agraït quan diu «compteu amb mi si puc ser útil»….i en Martí, sempre és útil, al Vendrell a on, entre d’altres coses, hem d’agraïr-li que treiès l’ajuntament de la ruina en que altres havien deixat l’ajuntament, i a Catalunya, a on encara avuí juga un paper destacat assessorant i dirigint el grup d’experts que ens ha de portar a les més altes quotes de sobirania fiscal que Catalunya mai ha tingut.
Saifores, Can Corbella i la política feta des de baix
Aquella unitat socialista no es va construir només en congressos i grans mítings. També es va anar bastint en converses, trobades i reunions molt més discretes. Saifores, al voltant de Marta Mata i de Cal Mata, va ser un d’aquells espais de trobada del Penedès. Allà coincidiren persones com Marta Mata, Joan Reventós, Raimon Obiols, Pep Jai o Martí Carnicer: una generació austera, formada en l’antifranquisme, que entenia la política com un compromís col·lectiu. Encara avuí dia, els socialistes del Baix Penedès ens trobem a Saifores per celebrar la nostra reunió de coordinació mensual.
I al Vendrell aquesta cultura política també tindria una expressió molt nostra: el sopar d’estiu de Can Corbella. Al voltant d’una taula, amb Pep Jai, Joan Reventós, Marta Mata, Martí Carnicer i altres militants i dirigents socialistes, aquelles trobades d’estiu servien per parlar de política, analitzar el país i continuar acostant els diferents corrents del socialisme català. El menú típic que s’ha conservat fins els nostres dies: patates amb sipia i peus de porc, tot i que el Martí sempre ens diu que el primer plat que ens feia el Pep Jai era «conill en el seu suc».
La tradició ha sobreviscut durant dècades i encara avui els socialistes del Vendrell la mantenim. Potser perquè explica molt bé una determinada manera d’entendre la política: parlar, escoltar, discutir, arribar a acords i construir projectes comuns.
El Camp de Mart
El míting del 8 de setembre va ser l’expressió pública de tot aquell treball previ. El Camp de Mart va reunir les diferents sensibilitats que confluïen en el nou socialisme: joventut, pagesia, moviment obrer, municipalisme, cristianisme progressista, intel·lectuals i les diferents tradicions polítiques de l’esquerra catalana.
Entre els oradors hi havia Carles Martí, Josep Bru, Jaume Custodi, Maria Aurèlia Capmany, Joan Reventós o el mateix Fonxo Blanc. L’acte el va presentar Josep Munné i el jesuïta Paco Xammar, vinculat al moviment social de Torreforta, el va tancar amb l’única intervenció en castellà.
Era precisament aquesta pluralitat la gran força del projecte que s’estava construint.
Persones procedents de tradicions diferents, amb trajectòries i sensibilitats diverses, que havien entès que per transformar Catalunya calia superar la fragmentació històrica del socialisme i construir una gran força política democràtica, catalanista i d’esquerres.
Aquell procés portaria primer al PSC-Congrés, constituït aquell mateix 1976, i culminaria el juliol de 1978 amb la fundació del Partit dels Socialistes de Catalunya, fruit de la unitat del PSC-Congrés, el PSC-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE.
Tal i com ens recorda el Fonxo, Ramon Marrugat va resumir anys després la transcendència d’aquell vespre:
«Va ser el primer míting de forces no franquistes autoritzat a Tarragona des de la Guerra Civil. Totes les forces democràtiques de la ciutat ho van celebrar perquè obria un camí que es pensava que servia per a tots».
Cinquanta anys després, recordar aquell 8 de setembre de 1976 és recordar una generació que va treballar perquè la llibertat, la democràcia i el socialisme tornessin a ocupar l’espai públic. Però també és reivindicar una part de la nostra història que de vegades queda fora del gran relat.
El socialisme català també es va construir al Penedès. A Saifores, al Vendrell, al voltant d’una taula a Can Corbella, a les reunions clandestines i en la feina de persones com Pep Jai, Marta Mata, Joan Raventós o Martí Carnicer.
Abans dels càrrecs, dels governs i de les institucions hi va haver persones disposades a trobar-se, discutir i sumar. Potser aquesta continua sent, cinquanta anys després, una de les millors lliçons d’aquella generació:
El socialisme, la llibertat i la democràcia es construeix sumant.
Baltasar Santos
Primer Secretari del PSC del Vendrell
t'estimo el vendrell 