Les mobilitzacions socials que sacsegen França i les discrepàncies entre el Partit Socialista i La França Insubmisa plantegen una reflexió que va molt més enllà de les fronteres franceses. A les portes d’unes eleccions generals a Espanya, les esquerres afronten un doble repte: reivindicar les conquestes socials dels darrers anys sense ignorar les dificultats que continuen afectant milions de persones, i trobar fórmules de cooperació política que evitin que la fragmentació electoral redueixi la seva representació parlamentària.
França ens posa davant del mirall
Centenars de milers de persones s’han mobilitzat aquests dies a França contra l’encariment de la vida, el deteriorament dels serveis públics i la manca de perspectives de futur. La joventut ha tingut un protagonisme destacat en unes protestes que també han evidenciat el malestar acumulat de bona part de la societat francesa.
La jornada del 17 d’octubre va estar marcada per manifestacions multitudinàries, algunes de les quals van acabar en aldarulls, i en càrregues policials. Més enllà dels disturbis, les mobilitzacions plantegen una qüestió que les esquerres europees haurien d’analitzar amb deteniment: què passa quan les millores socials aconseguides no són suficients per compensar les dificultats quotidianes d’una part important de la ciutadania?
El Partit Socialista francès, encapçalat per Olivier Faure, ha expressat el seu suport a les reivindicacions socials i juvenils, alhora que ha condemnat la violència i reclamat una revisió de les pràctiques policials. Raphaël Glucksmann, candidat de l’espai socialdemòcrata a les presidencials de 2027, ha insistit especialment en la necessitat de preservar el caràcter pacífic de les mobilitzacions.
Des de La França Insubmisa, Jean-Luc Mélenchon ha posat més èmfasi en les causes estructurals del malestar. Ha reclamat mesures contra l’encariment de la vida, més recursos per a l’educació pública i una resposta política que no es limiti a la gestió de l’ordre públic.
Malgrat les diferències , tant en el discurs com en l’estratègia existeixen coincidències importants: la necessitat de reforçar els serveis públics, combatre les desigualtats i donar resposta a les reivindicacions de la joventut. I aquí apareix una primera lliçó: les diferències entre projectes d’esquerres no haurien d’impedir identificar els problemes que comparteixen ni explorar les respostes que poden construir-se conjuntament.
Reivindicar els avenços, però escoltar també les frustracions
A Espanya, els governs presidits per Pedro Sánchez han impulsat transformacions socials significatives. L’increment del salari mínim interprofessional, la revalorització de les pensions, la reforma laboral, l’ampliació de drets laborals i les mesures de protecció social formen part d’un balanç que cal conèixer i valorar.
Són polítiques amb efectes concrets sobre les condicions de vida de milions de persones. I seria un error ignorar-les o donar-les per descomptades. Però també seria un error pensar que aquest balanç és suficient per respondre a totes les inquietuds socials.
Per a una persona jove que no pot emancipar-se, el problema de l’habitatge pot pesar més que qualsevol estadística macroeconòmica favorable. Per a una família que destina una part desproporcionada dels ingressos al lloguer o a la hipoteca, la millora salarial pot quedar absorbida per l’increment del cost de la vida. És precisament això el que es reivindicarà en la vaga general de 11N malgrat que hi ha qui critica que es tracta d’una vaga política i que no afecta les condicions de vida dels treballadors i treballadores.
I per a molts ciutadans que pateixen les llistes d’espera sanitàries, les dificultats d’accés als serveis públics o la precarietat laboral, els avenços aconseguits conviuen amb una sensació d’inseguretat que no podem menystenir. Defensar les conquestes socials del govern de progrés no significa negar les insuficiències de les polítiques públiques. Significa entendre que cada avenç hauria de ser el punt de partida per aconseguir-ne de nous. I aquesta és probablement una de les reflexions més importants que podem extreure de la situació francesa.
Una esquerra que només explica el que ha fet corre el risc de deixar sense resposta aquells que encara esperen millores. Però una esquerra que només denuncia el que falta, sense reconèixer el que s’ha aconseguit, també corre el risc de desvaloritzar les seves pròpies conquestes. El repte és combinar memòria, autocrítica i ambició transformadora.
Les esquerres espanyoles davant el problema de la fragmentació
A aquesta reflexió social se n’afegeix una altra de caràcter polític i electoral. Les eleccions generals del 29 de novembre arriben en un context de divisió entre les forces situades a l’esquerra del PSOE, divisió que per altra banda no és nova. Des d’aquest punt de vista, el PSOE és l’únic partit «estable» capaç d’arribar a acords i liderar els avenços socials . Malgrat els esforços negociadors, el Frente Amplio impulsat per Sumar, Izquierda Unida, Más Madrid i els Comuns, amb Ada Colau com a candidata, i Podemos concorreran per separat en bona part de les circumscripcions.
S’han assolit acords territorials i també una candidatura compartida al Senat entre el PSOE, el Frente Amplio i altres forces progressistes. Però no ha estat possible una entesa general entre totes les organitzacions de l’espai. Aquest escenari planteja una qüestió que no és únicament ideològica, sinó també matemàtica.
El sistema electoral espanyol distribueix els escons al Congrés mitjançant circumscripcions provincials i la fórmula D’Hondt. Això fa que, especialment a les províncies que escullen pocs diputats, la dispersió dels vots entre candidatures amb un electorat semblant pugui dificultar l’obtenció de representació.
A les eleccions generals de 2023, Sumar va acumular centenars de milers de vots en circumscripcions petites sense aconseguir-hi diputats. És un exemple de la diferència entre suport electoral i representació parlamentària.
Naturalment, això no significa que totes les candidatures d’esquerres siguin equivalents ni que una eventual unificació permeti sumar automàticament tots els seus electorats. Les diferències programàtiques, les identitats polítiques i les preferències dels votants també compten. Però la qüestió mereix una anàlisi rigorosa: la competència entre formacions amb objectius socials coincidents pot tenir costos electorals que van més enllà de cadascuna de les organitzacions.
Cooperar no significa renunciar a les diferències
El PSOE, el Frente Amplio i Podemos representen tradicions, sensibilitats i plantejaments polítics diferents. Aquest pluralisme forma part de la realitat de l’esquerra espanyola i no s’hauria de presentar com un problema en si mateix. Les discrepàncies sobre política econòmica, habitatge, fiscalitat, model territorial o estratègia institucional són legítimes. De fet, el debat entre propostes diferents pot enriquir la vida democràtica.
La qüestió és com gestionar aquestes diferències quan existeixen objectius compartits. L’experiència francesa ens mostra les dificultats d’articular projectes comuns entre una esquerra socialdemòcrata que posa l’accent en la reforma institucional i una esquerra que defensa transformacions més profundes del sistema econòmic i polític.
A Espanya, la relació entre el PSOE i les forces situades a la seva esquerra ha estat marcada tant per la competència com per la cooperació parlamentària i de govern. Aquesta experiència permet formular una pregunta pertinent: és possible preservar la pluralitat política i, al mateix temps, establir mecanismes de coordinació electoral i parlamentària que millorin la representació del conjunt?
La resposta no és senzilla. Les coalicions requereixen confiança, acords programàtics i regles compartides. No es poden construir exclusivament amb càlculs electorals ni amb apel·lacions abstractes a la unitat. Però tampoc es poden analitzar les divisions com si no tinguessin conseqüències. Recordem la pinça de Julio Anguita amb el PP de Aznar per fer fora al PSOE del govern.
La dreta, les institucions i el futur dels drets socials
Aquest debat adquireix una dimensió especial davant la possibilitat d’una majoria parlamentària de PP i Vox. Totes dues formacions mantenen diferències, però també comparteixen propostes en matèria fiscal, territorial i institucional. Vox defensa, a més, una recentralització de competències que afectaria àmbits com la sanitat i l’educació, actualment gestionats fonamentalment per les comunitats autònomes.
Les conseqüències d’una eventual majoria parlamentària dependrien dels programes aplicats, dels acords entre partits i dels límits institucionals existents. Per això resulta especialment important que el debat electoral no es redueixi a una confrontació de sigles o lideratges, sinó que abordi els models de societat que proposa cada opció política.
Quines garanties ofereix cadascuna per sostenir el sistema públic de pensions? Quines mesures planteja per assegurar l’accés a l’habitatge? Com pretén finançar la sanitat, l’educació i l’atenció a la dependència? Quines reformes fiscals defensa? Aquestes preguntes permeten traslladar el debat des de la confrontació partidista cap a les conseqüències concretes de les decisions polítiques. I també obliguen les esquerres a definir amb claredat quin projecte de futur volen oferir.
Les lliçons que ens arriben de França
El que està passant a França hauria de convidar les esquerres espanyoles a reflexionar sobre una qüestió fonamental. La classe treballadora és la que pateix les retallades en l’estat de benestar. Amb els govers de Macron no hi ha hagut avenços sino retrocessos en educació, sanitat, pensions, drets laborals…en l’estat de benestar. i tot que a Espanya les polítiques han estat diferents i si que hi ha hagut grans avenços en drets socials i col.lectius, aquests no són suficients per compensar la pèrdua del poder de capacitat de compra de la classe treballadora i la pèrdua de la seva capacitat per satisfer les necessitats més bàsiques.
I tant que els avenços socials s’han de defensar amb convicció, però no podem confondre la valoració de la feina feta amb l’autocomplaença. Les necessitats insatisfetes continuen existint encara que millorin els indicadors econòmics. L’habitatge, els salaris, els serveis públics i les oportunitats de la joventut han de continuar ocupant un lloc central en el debat polític.
En definitiva, el futur de les esquerres no depèn només de la nostra capacitat per preservar les conquestes del passat, sinó també de la credibilitat de les nostres propostes per afrontar els problemes del present i de futur.
Baltasar Santos
Primer Secretari PSC el Vendrell
