Es diu Ali. Té vuit anys. Fa pocs dies, a Ceuta, uns encaputxats que circulaven en moto van disparar contra ell amb una arma de perdigons. Un dels projectils li va impactar al cap, molt a prop de l’ull. La policia investiga els fets però hi ha una pregunta que la política no pot esquivar: què passa en una societat quan durant setmanes, mesos i anys convertim determinats éssers humans en una amenaça?
Les paraules importen.
Importa parlar d’“invasors”. Importa presentar sistemàticament la immigració com a sinònim de delinqüència. Importa assenyalar els musulmans com un cos estrany incompatible amb la nostra societat. I importa molt que aquestes paraules surtin de la boca de representants polítics.
VOX fa temps que ha creuat aquesta línia. Durant la crisi de Ceuta, el seu dirigent José María Figaredo va arribar a afirmar que els migrants s’havien de “caçar, un a un”. El partit parla reiteradament d’“invasió migratòria” i els seus programes vinculen immigració, inseguretat i islam d’una manera que converteix milions de persones en sospitoses pel seu origen o la seva religió.
A Catalunya tenim la nostra pròpia versió d’aquest discurs. Aliança Catalana i Sílvia Orriols han convertit l’islam i els musulmans en un dels eixos recurrents de la seva acció política.
Podem discutir sobre immigració. I hem de fer-ho. Podem parlar de control de fronteres, integració, delinqüència, capacitat dels serveis públics, expulsió de persones que no tenen dret a quedar-se o dels problemes reals que apareixen quan la immigració creix molt ràpidament. Negar aquests problemes seria tan irresponsable com utilitzar-los per sembrar odi. Tot i que per parlar de política migratòria, potser hem de parlar també del dret a migrar, de la influència que paisos com Israel, Rússia o Estats Units (la ultradreta institucional) exerceixen sobre el Marroc, o del control de fronteres europees i el paper de paisos dirigits per la ultradreta com Itàlia, Hongria o altres. També hem de parlar de l’informe Ceuta, o del paper dels jutges de dreta obedients a la tristement famosa crida d’Aznar: «el que pueda hacer que haga».
Però una cosa és discutir una política migratòria i una altra molt diferent és convertir el migrant o el musulmà en el problema. I aquí també cal exigir responsabilitat al Partit Popular.
El PP no és VOX i seria simplista afirmar que els seus discursos són idèntics. Però quan Alberto Núñez Feijóo parla també d’“invasió” i reclama que siguin retornats tots els que van entrar a Ceuta, “menors i majors”, comet un error polític greu: accepta el marc conceptual de l’extrema dreta i competeix dins del seu terreny.
I quan el llenguatge de l’extrema dreta acaba convertint-se en el llenguatge de la dreta democràtica, allò que ahir semblava extrem comença a semblar normal. Aquest és el perill.
No estic dient que qui dispara contra un nen ho faci perquè ha escoltat un discurs de VOX o ha llegit una piulada de Sílvia Orriols. No ho sabem i seria irresponsable afirmar-ho. Dic una cosa diferent.
Les paraules creen clima.
Quan durant prou temps repetim que unes persones són invasores, perilloses, incompatibles amb nosaltres o responsables dels nostres problemes, deixem de veure persones concretes. Deixem de veure l’Ali. Un nen de vuit anys.
La història europea ens ha ensenyat massa vegades que la deshumanització mai comença amb la violència. Comença molt abans. Comença quan dividim la societat entre un “nosaltres” digne de protecció i un “ells” del qual cal defensar-se.
Per això hi ha línies que la democràcia no hauria de traspassar.
Podem ser molt exigents amb la immigració. Podem defensar fronteres segures. Podem reclamar que les lleis es compleixin. Podem exigir integració, convivència i respecte als nostres valors. Però hem de fer-ho sense convertir cap persona en menys humana.
La política té poder. I precisament perquè té poder, també té responsabilitat.
No tot s’hi val per aconseguir un titular.
No tot s’hi val per aconseguir un vot.
Perquè les paraules tenen conseqüències.
Baltasar Santos
Primer Secretari del PSC
t'estimo el vendrell 