Contra els nacionalismes basats en l’odi: defensem el progrés global de la classe treballadora.

El panorama polític europeu i global es troba immers en una profunda transformació marcada pel creixement sostingut de les forces d’extrema dreta. L’últim exemple d’aquesta dinàmica s’ha viscut a Alemanya, on la victòria de l’ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD) a Saxònia-Anhalt —assolint un 43,8% dels vots i quedant-se a només tres escons de la majoria absoluta— ha provocat un autèntic terratrèmol polític. Aquest fet, lluny de ser un fenomen aïllat, se suma al lideratge de Giorgia Meloni a Itàlia (amb el govern més longeu de la seva història democràtica recent) , a la consolidació de Marine Le Pen com a favorita a França, al creixement de Reform UK de Nigel Farage al Regne Unit , o a les quotes electorals del FPÖ a Àustria i de Konfederacja a Polònia, sense oblidar-nos de Milei a Argentina, Donald Trump a EEUU, Netanyahu a Israel o Putin a Rússia, veritables cervells del feixisme i l’ultranacionalime al món i que estan alimentant i ajudant l’expansió de la ultradreta a tots els paissos.

Davant d’aquest escenari de mimetisme i enduriment dels discursos conservadors tradicionals, la necessitat de bastir un dic de contenció des del progressisme s’ha convertit en una prioritat de primer ordre. Espanya, amb el seu govern de coalició, s’ha reivindicat com un dels referents clau per liderar aquesta resistència ideològica i de gestió a Europa.

Ho vam veure a la Global Progressist Mobilisitation de la passada primavera a Barcelona, a on líders múndials del centre esquerra situaven a Espanya i a Pedro Sánchez com l’exemple a seguir per lluitar contra l’odi i la perdua de drets i llibertats que persegueix l’extrema dreta arreu del món.

L’ofensiva de la reacció: Una Europa sota pressió

La puixança de l’extrema dreta està redefinint el mapa geopolític del continent. Segons apunten experts com Frédéric Mertens de Vilmars, de la Universitat de València, el principal perill actual no és només l’accés directe dels ultres al poder, sinó l’efecte d’arrossegament que exerceixen sobre la dreta clàssica moderada. Per por de desaparèixer, els partits conservadors tradicionals estan adoptant marcs mentals i discursos cada cop més durs i ultranacionalistes, especialment en matèria de migració i control de fronteres.

Aquesta dretanització del discurs es visualitza clarament en la manca de solidaritat interterritorial en la gestió de crisis humanitàries. Durant la recent crisi de Ceuta, per exemple, fins a 22 governs de la Unió Europea van girar l’esquena a la solidaritat desitjada, i països com Itàlia van suspendre els acords de Schengen amb Espanya de manera injustificada. L’extrema dreta utilitza situacions complexes i vulnerables com a «festa de l’odi» per alimentar la divisió a les xarxes socials.

En aquest context, la resistència de les polítiques progressistes requereix passar de la defensiva a l’ofensiva política, demostrant que la democràcia social, l’estat del benestar i el respecte als drets humans són més eficaços que la retòrica de la por.

Els cinc eixos del full de ruta progressista

Per contrarestar l’avenç reaccionari, Pedro Sánchez ha definit un full de ruta clar estructurat en cinc blocs de treball prioritaris per blindar el model de convivència i cohesió social:

1. Economia, ocupació i poder adquisitiu

El primer escut contra el populisme és la seguretat econòmica de les famílies . Davant els discursos que capitalitzen la frustració econòmica , es planteja com a fita el foment de l’ocupació digna i la tramitació d’uns Pressupostos Generals de l’Estat per al 2027 que contindran la major inversió social de la història . Això es complementa amb iniciatives com la reforma de la Llei d’Estrangeria per facilitar la regularització i la inserció laboral de milers de persones estrangeres que ja viuen i treballen a la societat, protegint-les de l’explotació de l’economia sumergida .

2. Blindatge i millora dels serveis públics

L’enfortiment de la sanitat i l’educació públiques és indispensable per garantir la igualtat de partida. Sota els principis de «coresponsabilitat fiscal» i «solidaritat interterritorial», la defensa del progrés exigeix dotar de més recursos les administracions autonòmiques per evitar el desmantellament del sector públic que sovint apliquen governs de tall conservador.

3. Transició ecològica justa davant el negacionisme

Davant dels discursos negacionistes del canvi climàtic de l’extrema dreta, les dades de mortalitat a causa de les temperatures extremes són demolidores. La resposta progressista passa per consolidar l’Estat com un referent en transició verda justa , promovent un gran pacte d’estat que reforci la prevenció, l’adaptació i la capacitat de resposta davant fenòmens com incendis, sequeres i onades de calor .

4. Lluita implacable contra la desigualtat

La retòrica ultra busca devaluar sistemàticament els drets de les dones, del col·lectiu LGTBI i de les persones més vulnerables. El progrés es defensa ampliant conquestes feministes com l’equiparació de permisos de paternitat i maternitat retribuïts al 100% (impulsant la coresponsabilitat real en les cures per trencar la bretxa de gènere) , el blindatge del dret a l’avortament, i mecanismes com l’Ingrés Mínim Vital per reduir els índexs de pobresa infantil.

5. Política internacional basada en els drets humans

Finalment, en l’àmbit exterior, el progressisme rebutja l’abandonament dels principis per pures conveniències conjunturals . Es reivindica una diplomàcia que denuncii sense embuts les vulneracions del dret internacional, entenent que el valor real d’una política exterior no es mesura per la seva comoditat, sinó per la fermesa en la defensa dels valors universals fins i tot quan aquesta té un cost polític.

La immigració com a motor davant la xenofòbia

Un dels camps de batalla ideològics més evidents és el de la immigració. Mentre l’extrema dreta de l’AfD demana la fi de l’espai Schengen, i forces com Vox a Extremadura o Aragó bloquegen l’acollida de menors migrants per motius racistes i xenòfobs , el progressisme defensa amb fermesa que l’ajuda humanitària i l’acollida no són negociables, i que la migració és un motor essencial de creixement, dinamisme social i riquesa cultural .

Com assenyalen analistes internacionals, Espanya ha aconseguit demostrar durant la darrera dècada que la immigració, quan es gestiona amb integració i seguretat jurídica, és una força positiva indispensable per a la viabilitat econòmica i demogràfica del país . Cedir a la pressió dels governs ultra-reaccionaris per endurir desproporcionadament les normes migratòries només debilita el missatge positiu que les societats obertes necessiten transmetre.

Conclusió: L’horitzó del progrés

«El món ens mira» , va sentenciar el president espanyol Pedro Sánchez davant la plana major socialista per recordar que un govern progressista ferm és el millor antídot contra el creixement de l’onada ultra que amenaça la cohesió europea . La resposta al discurs de l’odi no és la confrontació buida o l’adopció dels marcs mentals de la reacció . L’únic camí viable per frenar l’extrema dreta és demostrar amb fets, reformes i inversió social que el progrés no és una utopia, sinó l’única garantia real per a un futur digne, lliure i cohesionat per a la majoria social.