Cal Unir les Forces Progressistes del Món

Amb el lema enganyós d’America First, i amb falses promesses de reeixir l’economia per la classe treballadora nordamericana, Donald Trump va ser escollit president el novembre del 2024. La seva promesa d’acabar amb les guerres, i amb la implicació de l’exèrcit nord-americà en elles, i, fins i tot, de ser un factor de pau -«en 24 hores resolc la guerra d’Ucraïna«- va xocar de front amb la realitat, al marge del cinisme del personatge, 

El món que s’havia dissenyat el 1945 es va enfonsar al 1990 amb la caiguda de l’URSS. Des d’aquell moment els EUA han estat incapaços d’imposar un “nou ordre”. Per contra, la seva política ha comportat la multiplicació de conflictes armats, de conflictes comercials, com ara la guerra aranzelària actual multiplicant Els EUA han augmentat el seu intervencionisme a tots els nivells, fins i tot decantant eleccions com a Argentina o Hondures o potenciant a Europa els partits d’extrema dreta, a la recerca de governs autoritaris sotmesos a la seva política. Vox és un clar exemple. 

Alhora, els EUA continuen sent, de molt, la potència militar més gran. El seu pressupost de guerra suposa el 40% de la despesa militar mundial. Tenen més de 750 bases militars a l’estranger i més d’un milió de soldats a uns 60 països (8.000 a Espanya). La seva relativa hegemonia a tots els nivells: econòmica, comercial, diplomàtica, té com a principal suport la seva hegemonia militar, que, juntament amb el dòlar, fan que aquesta es mantingui. Però és un gegant amb peus de fang, en ràpid declivi. La seva força militar no ha impedit que sigui batut comercialment per la Xina, i no serveix per reindustrialitzar el país. 14 mesos de Trump han aconseguit augmentar el seu deute i el dèficit comercial, a costa, és clar, de la població treballadora. La seva política aranzelària, aplicada en contra del criteri de la Reserva Federal, ha tingut efectes devastadors en la economia real dels estadounidencs, per exemple en l’augment dels preus dels béns. 

Davant d’aquesta pèrdua d’hegemonia econòmica, multipliquen les intervencions militars. Però aquestes, lluny d’imposar l’ordre, només aboquen a un resultat de destrucció, caos i barbàrie. Veiem-ne alguns exemples:

La resistència palestina

Des de la creació de l’Estat d’Israel després del vot a l’ONU del novembre del 1947 l’entitat sionista ha desenvolupat una política de neteja ètnica, que busca eliminar el poble palestí. Aquesta política viu ara una nova etapa, oberta el 7 d’octubre del 2023. Però no ha aconseguit expulsar els palestins de Gaza. Al contrari, s’ha produït una mobilització mundial que qüestiona  el conjunt de l’ordre USA-Israel. Tot i el suposat acord de pau. el genocidi continua avui a Gaza, a Cisjordània i ara s’estén al Líban.

Donar suport a la política sionista (extrema dreta) d’Israel implica desestabilitzar tots els estats de la regió. USA preten imposar l’acceptació de la política sionista per part dels règims àrabs amb els anomenats Acords d’Abraham. No és per casualitat que avui siguin l’Iran i el Líban els principals atacats perquè s’oposen a aquests acords. Però la resistència del poble palestí i els suport mundial a la seva causa fa que ajudar l’Estat d’Israel tingui un preu molt elevat ja que pot desestabilitzar tots els règims àrabs obrint la via a futures rebel·lions de masses, de les quals l’anomenada «primavera àrab» només va ser una bestreta.

Allò essencial: la resistència interna

Trump serà derrotat a casa. Assistim a un despertar de la classe treballadora als estats units. No oblidem que un dels factors claus de la derrota de Vietnam, juntament amb la resistència del poble vietnamita, va ser la mobilització contra la guerra als EUA.

La guerra actual contra l’Iran compta als EUA amb un suport al voltant del 41%. És, de fet, el conflicte armat menys popular dels principals conflictes en què s’han vist embolicat els Estats Units des de la Segona Guerra Mundial. I obre fissures a la pròpia administració Trump, per exemple amb la dimissió de Joe Kent, director del Centre Nacional de Contraterrorisme, que manifestava que «no puc, en consciència, donar suport a la guerra en curs a l’Iran. Iran no representava cap amenaça imminent per a la nostra nació«.

Alhora, el Pentàgon ha anunciat que demanarà 200.000 milions de dòlars per finançar la guerra d’Iran i reposar els arsenals. Una càrrega enorme que ha de pagar el poble nord-americà. El país va tenir un dèficit de 2.174.582 milions d’euros el 2024, el 8% del PIB.

Durant aquests 14 mesos de govern Trump hem vist el desenvolupament progressiu d’una mobilització social, que l’octubre del 2025 va afectar 2.500 ciutats contra la policia d’immigració (ICE) i la política antiimmigrants de Trump. Una de les primeres conseqüències d’aquest creixent rebuig social va ser l’elecció de Mamdani a Nova York. No és casual que a la mobilització que tindrà a Barcelona els propers 17 i 18 d’abril el partit demòcrata enviï una delegació. 

Quins són els objectius de Trump a l’Iran?

Els objectius polítics de l’atac de Trump i Netanyahu contra l’Iran segueixen sense estar clars. Per Israel, sembla que pretengui l’aniquilació de l’aparell militar iranià i la substitució del règim per un nou règim amic del sionisme. Però, com ha reconegut el mateix Netanyahu, «no es pot fer una revolució des de l’aire; també cal un component terrestre«. Serà difícil que Israel pugui mantenir una força terrestre a més de 1.000 quilòmetres de les seves fronteres, i per aquesta raó és possible que pretengui recòrrer als kurds iranians, que tornarien a ser utilitzats com a l’Iraq i a Síria. Recordem que els kurds sirians van ser armats pels EUA i van aixecar una entitat autònoma. Després de la caiguda del règim d’Assad van ser abandonats i el 90% del territori que ocupaven va ser envaït per l’exèrcit sirià. Però de tota manera, l’opció “kurda” és complicada per què desencadenaria un conflicte amb Turquia, que té el seu propi problema amb els kurds.

Per justificar l’atac a Iran, Trump Igual ha parlat d’acabar amb el programa nuclear i el programa de míssils, que de “restablir la democràcia” i acabar amb el règim per alliberar les dones. Un cop més, en nom de la democràcia i les llibertats, es pretén justificar la intervenció militar, el resultat final de la qual, en tot cas, pot ser la destrucció de l’Iran com a nació, com a poble, com a civilització. En tot cas, siguin quins siguin els objectius, el preu de combustibles i fertilitzants puja com l’escuma pels atacs i el tancament de l’estret d’Ormuz,. També augmenten els preus de la cistella de la compra. Mentres que a Espanya, Pedro Sánchez ha activat l’escut social per fer front a les conseqüències d’aquesta crisi, el món sencer s’enfronta a incerteses importants. Trump ha demanat ajuda als “aliats”, però tots s’han negat a ficar els seus vaixells en una ratera de 39 quilòmetres d’amplada (només 4 km d’amplada del canal navegable), on estarien exposats a atacs amb llanxes, drons i míssils, que tan letals s’han mostrat a la guerra d’Ucraïna

Un balanç de destrucció

El Nou ordre mundial que Bush va anunciar el 1990 es va traduir en dues guerres contra l’Iraq, l’anomenada guerra del golf el 1991 i la invasió del país el 2003. El resultat de les dues intervencions ha estat una catàstrofe: més d’un milió de morts, el país dividit i destruït, creixement de grups «terroristes», una guerra civil permanent, més o menys larvada.

Afganistan va patir massius bombardejos “per salvar les dones afganeses”, i 20 anys d’ocupació, per fer fora els talibans (2001-2021), que van acabar amb la retirada de les tropes nord-americanes, deixant el país en mans del règim reaccionari dels mateixos talibans. Un país destruït, entregat a la misèria i la barbàrie, i on els morts es compten per centenars de milers.

A Síria, la intervenció va convertir una mobilització popular en una sagnant guerra civil, que encara es manté amb els combats entre les milícies (abans yihadistes) de Damasc, contra els kurds, drusos, xiïtes…

Líbia va patir el 2011 una intervenció de l’OTAN, en suport d’una suposada rebel·lió.  La mort de Muamar el Gadafi no ha evitat qie un dels paisos amb un nivell de vida més elevat del continent sigui destruït i que s’hagin aalliberat tones d’armes que armen els diferents grups terroristes o contrabandistes que inunden el Sahel.

Altres intervencions no han estat tan sagnants, però no per això són millors. Per exemple, l’agressió a Veneçuela, amb la detenció de Maduro i Cilia no ha servit per una altra cosa que per posar el petroli veneçolà  a les mans dels amics de Trump. La inflació i la fam s’estan desbocant, mentres que el govern titella de Delcy Rodríguez pretén acabar amb les lleis laborals després d’haver «venut» el petroli…  

Li arriba el torn a Cuba. Trump ha anunciat que “li ha arribat l’hora” a Cuba,  mentres que els cubans pateixen una situació terrible d’abastiment, sense combustible, sense electricitat…

No a la guerra!

Cal dir no a la política trumplista de guerra, que obliga tots els Estats a armar-se, a comprar armes…als estats units, Ni tan sols l’augment de producció de fàbriques d’armament europees serveix per sustituir la destrucció d’ocupació en la resta de sectors, sobretot des del moment que l’augment dels pressupostos de defensa va en detriment dels serveis públics, a la qual cosa Pedro Sánchez s’hi nega de forma sistemàtica: cumplir els objectius adquirits amb l’OTAN i la Unió Europea és una cosa, obeïr el dictat de Trump és una altra. 

Venen temps en la que les forces progressistes del món han d’unir esforços per plantar cara a la guerra. El No a la Guerra espanyol no només és una declaració, és una forma de dir que un altre món és possible i absolutament necessari. El 17 i 18 d’abril tindrà lloc a Barcelona la trobada de la Global Progressive Mobilisation en la qual esperem que aquesta unió de forces progressites marqui el camí pel que hem de seguir. 

Baltasar Santos

Primer Secretari PSC el Vendrell.